Una aproximació a Clarice Lispector
Una vida marcada per la tragèdia
D’origen jueu, els seus pares emigren d’Ucraïna a la ciutat de Recife quan Clarice comptava amb uns mesos d’edat. Als deu anys, Clarice perd la seva mare i escriu el seu primer text, una obra teatral desapareguda. Escriptora des de la infantesa, va enviar diversos contes al Diari de Pernambuco, que va rebutjar la seva publicació en una secció de texts infantils perquè, mentre les històries dels altres nens tenien algun tipus de fil argumental, els texts de Clarice els desconcertaven, els semblaven anormals ja que no descrivien més que sensacions i no accions. Sens dubte un primerenc avançament del qual hauria de ser l’eix de la seva narrativa.
Amb catorze anys la seva família es trasllada a Rio de Janeiro. Allà, la jove Clarice va començar a llegir llibres d’autors brasilers i grans clàssics com Machado de Assis, Eça de Queiroz, Manuel Bandeira, Carlos Drummond de Andrade, Joao Cabral de Em el Neto, Jorge Amado i Dostoievski. Va ingressar a la Facultat de Dret el 1939 alhora que escrivia petites col·laboracions per a diaris i revistes locals. La seva voluntat de ser escriptora és incontenible. Als vint-i-un anys publica el llibre “Cerca del corazón salvaje”, que hi havia escrit dos anys. Aquest llibre va rebre el premi Fundación Graça Aranha per al millor llibre publicat el 1943 i serà el seu primer reconeixement.
Coneix el seu marit, el diplomàtic Maury Gurgel Valente, company d’universitat, i qui l’acompanyaria de país en país en la seva carrera diplomàtica fins i tot la seva separació, el 1959. Durant cinc anys Clarice es trasllada de forma contínua, s’instal·la a Itàlia, a Anglaterra i París, acabant finalment a Berna, on neix el seu primer fill, Paulo. Compagina la seva vocació amb les tasques de la llar i les activitats que li obliga el protocol. Se sent infeliç i aïllada. Li aborda la nostàlgia del seu país, de la seva gent, intercanviava cartes gairebé a diari amb l’escriptor i amic Fernando Sabino. El 1945 va publicar la seva segona novel·la, “O llustre”.
De tornada a Río, el 1949, Clarice reprèn la seva activitat periodística, firmant amb el pseudònim Tereza Quadros una columna en un diari local. El setembre de 1952 tornava a deixar el Brasil, desplaçant-se amb el seu marit a Washington. El febrer de 1953 va donar a llum el seu segon fill: Pedro. El 1954 es publica la primera traducció d’un llibre seu: Cerca del corazón salvaje, en francès, amb portada d’Henri Matisse. Comença a tenir el reconeixement literari que buscava i això fa que no cessi en el seu intent de guanyar hores per a la seva gran vocació. A la capital nord-americana va viure set anys, desenvolupant una gran amistat amb l’escriptor Érico Veríssimo, que seria un dels seus grans suports. Intenta no perdre el pols del seu país i des d’allà continua publicant contes en revistes brasileres alhora que manté una forta relació epistolar amb l’escriptor Otto Lara Resende.
El 1959 trenca amb el seu marit per tornar a Riu de Janeiro, on va tornar a l’activitat periodística, comença a escriure articles en premsa que li permeten poder independitzar-se de forma definitiva. Comença una nova vida que coincideix amb l’aparició del seu segon llibre de contes, “Lazos de familia”, que és un verdader èxit. El 1961 publica la novel·la “La manzana en la oscuridad”, més tard convertida en obra de teatre. El 1963 va publicar la que és considerada la seva obra-mestra, la novel·la “La pasión según G.H. ” escrita en pocs mesos, d’una forma frenètica.
En aquests anys un fet tràgic marcaria per sempre el seu cos i la seva obra. En la matinada del catorze de setembre de 1966 l’escriptora, que estava fumant al llit, provoca un incendi que va destruir completament el seu dormitori. Rescatada d’entre les flames i amb cremades en gran part del cos l’escriptora passa alguns mesos en l’hospital. La seva mà dreta, molt afectada, gairebé va haver de ser amputada pels metges i mai no va recuperar la mobilitat d’abans. L’incident va repercutir profundament en el seu estat d’ànim, i les cicatrius i marques al cos li van causar freqüents depressions en els seus últims anys i marquen de forma definitiva les seves últimes obres.
Aquest estat d’ansietat i depressió domina els seus últims anys, fins a la seva mort en Riu de Janeiro, el desembre de 1977, víctima d’un càncer d’ovaris, que acabaria amb la seva vida pocs mesos després de l’aparició de la seva última novel·la “La hora de la estrella”.
Els seus llibres de contes
El primer dels seus llibres de contes es va anomenar “Algunos cuentos” i va ser publicat el 1952. Aquest primer recopilatori estava format per sis relats que sota una aparença de senzillesa aborda ja els temes principals de la seva obra posterior. Són relats en els quals el temps sembla detingut, que se sacrifica l’acció per mostrar la tensió interior dels personatges.
El 1960 publica “Lazos de familia”, el seu segon llibre de contes i un dels més reeixits en el qual aprofundirà com pocs en el tema de la vida familiar, seus caos, deliris i contradiccions. Va tenir un gran reconeixement i crítics com Erico Veríssimo la cataloga com “la millor col·lecció de relats des de Machado de Assís”. La dona i els seus sentiments, les ansietats i les rutines que les propicien són els temes principals d’aquest volum transcendental.
El 1964 va publicar “La Legión Extranjera”, un recopilatori de tretze relats en els quals s’entrecreuen texts dels tons més variats i estils. El resultat és el seu llibre de relats més variat i que demostra el domini de l’autora registres molt allunyats. A aquest llibre li seguirà “Felicidad clandestina”, de 1971 un llibre amb un to més intimista i amarg, possiblement un dels seus llibres més reconeguts i traduïts. La crítica busca els referents de Clarice a l’obra de Joyce, Katherine Mansfield i Virginia Woolf.
El 1974 apareix “El vía crucis del cuerpo”, un dels seus llibres de relats més controvertits. Injuriat per alguns que van arribar a esborrar d’ “escombraries” aquest volum s’aprecia el dolor que sembla marcar la seva vida després de l’accident. “El vía crucis del cuerpo” està compost per tretze relats d’aparença senzilla amb un to eròtic ineludible, frenètic. Malgrat aquest tema de fons apareixen multitud de referències bíbliques, contes radicals, directes amb sexe gairebé explícit però sense caure en la pornografia. Un reconeixement de la sexualitat amb els cinc sentits. Hi ha encontres homosexuals, ballarines, prostitutes, s’obre una finestra a un erotisme fins llavors poc usual en la literatura iberoamericana, i més en la literatura femenina. Assistim al cos com a presó i redempció, objecte i desig.
La narrativa breu de Clarice Lispector es completaria amb uns altres dos volums: ” ¿Dónde estuviste anoche? ” el 1974, en la mateixa línia de “El vía crucis”, i “La bella y la bestia”, publicació recollida pel seu fill amb narracions de seus primers i últims anys, el 1979.
// Fernando Clemot és professor del curs de Narrativa Avançat (presencial i virtual) del Laboratorio de Escritura.
Castellano