Seré surrealista?

En una època en què proliferen els llibres llargs, de gairebé mil pàgines, o les sagues que no acaben mai, malgrat que alguns personatges ja podrien jubilar-se, em trobo cada vegada amb menys gent que -com jo- no gaudeix de les descripcions. Aclareixo: de les descripcions que no aporten res o m’obliguen a retallar la possibilitat d’imaginar els protagonistes al meu antull. La lectura, abans que res, és una invitació a la llibertat; a la llibertat d’imaginar, i de comprendre sentits, intencions, històries, acabant d’interpretar-les des del nostre punt de vista. Prefereixo descobrir el personatge darrere d’un gest o acció, de la seva forma d’expressar-se o de la seva actitud davant el que l’envolta. Potser això hi hagi passat de moda al mig de tanta indústria cultural que cada vegada té més d’indústria que de qualsevol altra cosa. Però revisant una edició de l’editorial Cátedra de Los Premios de Julio Cortázar (molt curiosa, amb notes que expliquen als que vénen d’altres castellans les referències del “porteño” de la dècada dels 40), en l’estudi preliminar em vaig retrobar amb el text del Manifiesto Surrealista de André Breton, del que 1924 deia:

“Si reconocemos que el estilo pura y simplemente informativo, del que la frase antes citada constituye un ejemplo, es casi exclusivo patrimonio de la novela, será preciso reconocer también que sus autores no son excesivamente ambiciosos. El carácter circunstanciado, inútilmente particularista de cada una de sus observaciones me induce a sospechar que tan sólo pretenden divertirse a mis expensas. No me permiten tener siquiera la menor duda acerca de los personajes: ¿será este personaje rubio o moreno? ¿Cómo se llamará? ¿Le conoceremos en verano…? Todas estas interrogantes quedan resueltas de una vez para siempre, a la buena de Dios; no me queda más libertad que la de cerrar el libro, de lo cual no suelo privarme tan pronto llego a la primera página de la obra, más o menos. ¡Y las descripciones! No hay nada comparable a su nulidad; no son más que superposiciones de imágenes de catálogo, de las que el autor se sirve sin limitación alguna, y aprovecha la ocasión para poner bajo mi vista sus tarjetas postales, buscando que juntamente con él fije mi atención en los lugares comunes que me ofrece (…)”

Vaig pensar que en Breton m’entenia. I que hi era un verdader visionari (estranys punts de trobada entre la novel·la del segle XIX i alguns llibres del segle XXI). De sobte, profundament commoguda per saber-me compresa, vaig deixar de sentir-me antiga o fins i tot “passada de moda”. Simplement, he de ser surrealista.

// Gabriela Pedranti és professora del Taller “Entre el conte i la novel·la” del Laboratorio de Escritura.

Deja un comentario

*