Retrat dispers de Josep Pla

La literatura catalana viu un bon moment. Malgrat les dificultats de difusió de la seva llengua, potser gràcies a això, els seus autors escriuen pel desig de perdurar i per a un grup de lectors reduïts però fidels que continua creixent. Apropar-se a les seves obres sempre dóna sorpreses. Tanmateix, torno a Josep Pla, patró de les lletres catalanes, encara que ell escorreria l’embalum amb somrient ironia.

Pla va morir el 1981. No ha deixat de reeditar-se -la seva obra és vasta- i un es troba en un problema si hagués d’assenyalar un llibre central. Potser el més conegut és El quadern gris. Però cal assenyalar-ho tot. Mai no falla. Gran viatger i cronista, era també un apassionat de la seva terra. L’aborda amb una mestria gens localista ni d’exaltació tòpica sinó de construcció minuciosa, creant, a partir del mínim, mil perspectives. Ho vaig començar a llegir al seu llibre sobre gastronomia -El que hem menjat- on sintetitza la percepció d’un país a partir d’un senyal minúscul, no menor: els bolets, que li farà descobrir Catalunya com a nació de micòfags o devoradors de bolets.

Pla va saber parlar del món sencer, que va recórrer en viatges interminables, tant com va recórrer, amb una passió pel detall, la costa de l’Empordà. Aquest viatge cap a enfora el retorna, amb subtileses, cap a dintre. El seu llibre Guia de la Costa Brava supera el seu títol i traça un recorregut vital per aquest litoral irregular que es converteix en un món amb escales successives. Una altra escena memorable, sempre a partir del mínim, és la seva arribada a Menorca en Las illes. Troba motius fins i tot al seu hotel, on l’incomoda un ratolí i demana un gat als hotelers, per concloure que el gat és tan innocu com els seus amos.

Aquesta fugida de Pla entre tantes obres em fa pensar en l’escriptura dispersa dels autors inabastables. En realitat cap obra seva destaca per sobre de les altres. La dispersió és pròpia de qui respira a pit obert i fa circular l’aire i, alhora, volatilitza la immobilitat. La concentració, en canvi, la d’autors d’una o dues obres destacades, no és aèria sinó pètria: s’assenta, assegura, dóna punts de suport. Potser l’escriptura concentrada és més fiable encara que la sospito menys optimista que la dispersa. Al millor per això Pla pot arribar a escriure sobre els vents amb una serena fixació que té molt dels autors llatins.

Recordo una exposició sobre Pla a Mallorca on en un panell citaven la seva raó per viatjar com el millor remei per a fugir de la “Malaltia de la Proximitat”. Serà que el meu sentit -després de viure més d’una dècada a Barcelona- ja no es fia de traduccions literals. Dir “malestar del pròxim” em resulta una resta fonètica d’aquestes consonants “t” que fan de mur a saltar. Superar el més immediat per tornar-lo a veure amb nous ulls és arribar a una nova inspiració. Pla inspira, exhala, salta i es dispersa i així acull el lector amb una cortesia que ensenya maneres de mirar amb el talent net de la brillantor pròpia.

Publicat a eluniverso.com
2011.09.13

Deja un comentario

*