Solucions creatives: La realitat d’un novel·lista / Sergio Pitol Demeneghi
Publicado en Solucions creatives el 22/04/2017 por Victor González – Se el primero en comentar
“El novel·lista haurà d’entendre que l’única realitat que li correspon és la seva novel·la, i que la seva responsabilitat fundamental es finca en ella. Tot el que ha viscut, els conflictes personals, les preocupacions socials, els bons amors i els dolents, les lectures i, per suposat, els somnis, hauran de confluir en ella, posat que la novel·la és una esponja que desitjarà absorbir-ho tot. El narrador cuidarà d’alimentar-la i enfortir-la, impedint qualsevol propensió a la obesitat”.
Si t’agrada la narració no dubtis en fer una ullada al nostre curs de Narrativa 1.
“La meva conducta de lector, tant a la meva joventut com a l’actualitat, és profundament humil. És a dir, et semblarà potser ingenu y tonto, però quan obro un llibre l’obro com puc obrir un paquet de xocolata, o entrar al cine, o arribar per primer cop al llit d’una dona que desitjo; és a dir, és una sensació d’esperança, de felicitat anticipada, de que tot serà bell, de que tot serà preciós.”
“Crec que va ser la idea que, com escriptora, pases la teva vida sencera sent una observadora per després intentar recordar tot el que has observat, i fins i tot pots arribar a pensar un cop t’has fet més gran – o ets gran, com jo – que t’has perdut el ser una persona normal. T’has perdut totes les coses que possiblement la majoria de les persones han passat la seva vida fent… I llavors penso que vaig fer un pacte sobre el que anava a fer: la ruta de la persona normal… Però vaig demostrar no tenir molt de talent al fer-ho, perquè al cap de poc temps, vaig a començar a escriure un altre cop.”
“La meva actitud sobre la puntuació és que hauria de ser el més convencional possible. El joc de golf perdria molt si els pals de croquet i els tacs de billar fossin admesos al camp. Hauries de ser capaç de demostrar que ho pots fer millor que ningú amb les eines bàsiques abans de prendre’t la llicència d’afegir les teves pròpies millores.”
“No hi ha cap raó per la qual la prosa no hagi de ser poètica, sempre que la poesia que contingui sigui assimilada pel mitjà i que el seus ritmes segueixin l’estructura de la prosa i no del vers. El que ha desacreditat a l’escriptura exquisita és la poesia indisciplinada, indigerida, no assimilada, molts cops en vers blanc inconscient i que no guarda relació alguna amb la construcció, si n’hi ha, del llibre.”
“Era necessari tornar a escollir les paraules, escrutar-les per a sentir si eren vertaderes o falses, si tenien o no vertaderes arrels en nosaltres, o si només tenien les efímeres arrels de la il·lusió comuna. Era per tant necessari, si un escrivia, tornar a assumir el propi ofici que havia oblidat a la embriaguesa general.”
“L’art de mostrar la vida a la ficció mai podrà – en un anàlisis definitiu – ser res més que un retall dels moments crucials d’aquella voràgine de l’existència. Ni necessita ser-ho. No és precís que aquells moments continguin una acció, presa aquesta en el sentit d’un succés extern: de fet, poques vegades la contenen, perquè l’escena del conflicte s’ha mogut de l’anècdota al personatge. Però si les històries que els encarnen volen atraure l’atenció i restar a la memòria ha d’haver alguna cosa que les faci crucials, alguna relació reconeixible amb un estàndar moral o social amb el que estiguem familiaritzats, una consciència explícita de la lluita eterna entre els impuls que s’enfronten a l’interior de l’home”.
“Ja se sap que l’home té la facultat de sumir-se per complet en un sol objecte per insignificant que sembli. També és sabut que qualsevol objecte, per mínim que sigui, augmenta fins l’infinit si l’atenció està concentrada en ell”.
“La dificultat pròpia de la ficció és la d’un compromís atzarós, d’idees continuament canviants, que han de realitzar-se a cada pàgina entre un continent sense projecte, que és la producció espontanea de l’escriptura, i un projecte sense continent, que és la trucada insistent d’aquell timbre pressentit i sense suport material encara, al que tracta de trobar i proporcionar un instrument, que serà el llibre. S’ha de mantenir fortament els dos extrems de la corda tensa sobre la qual avança la novel·la en equilibri inestable. Si tot està ordenat per un projecte massa precís, massa articulat, tota l’obra sofreix d’esclerosis i llisca cap a la fabricació; si tot es deixa a la possibilitat de la “textualitat” pura, tot es dissol en una xerrameca sense ressonància i sense harmonies.”
“La ficció és un art i l’art és el triomf sobre el caos (res menys), i només és possible crear si portem a terme el més atent procés de sel·lecció, però en un món que canvia més ràpidament del que percebem sempre existeix el perill de que les nostres facultats d’elecció s’equivoquin i la visió que perseguim naufragi.”
Castellano