Solucions creatives: Escriure per ritme / Haruki Murakami
Publicado en Solucions creatives el 03/04/2017 por Victor González – Se el primero en comentar
“Quan vaig tenir vint-i-nou anys, em va venir la sobtada sensació, sortida del res, de que volia escriure una novel·la, de que podia fer-ho. No anava a crear res a l’alçada de Dostoievski o Balzac, per suposat, però em vaig dir a mi mateix que no importava. No havia de convertir-me en un gegant literari. Encara així, no tenía ni idea de com abordar la creació d’una novel·la o de què escriure. Al cap i a la fi, no comptava amb la més mínima experiència, ni cap estil a la meva disposició per utilitzar (…) En la única cosa que pensava en aquell moment era en quant de meravellós seria poder escriure com si toqués un instrument”.
Si ets sents identificat/da amb les paraules de Murakami, ets al lloc ideal per a “abordar la creació d’una novel·la” amb els nostres cursos de Narrativa 1, Narrativa 2 o Quadern d’escriptura. Més informació i cursos clicant AQUÍ.
“El que passa és que aquesta idea de literatura femenina a vegades és entesa com una sub-literatura, segons les categories dels homes. Però, vegem, la meva idea al respecte és aquesta: vaig ser lectora des de molt petita i des de llavors vaig tenir que mamar la història dels homes. És evident que el dia que vaig prendre el llapis, anava a prendre un altre punt de vista, perquè el masculí em tenia cansada, a més perquè les protagonistes dels homes em semblen dèbils i caricaturesques. Yo parlaré del que sé: conec el món de les dones, m’interessa, les escolto, segueixo de prop la metamorfosis i les coses que estem guanyant i plasmaré sempre això.”
“Sempre m’agrada pensar que hi ha una persona a l’altre costat del meu escriptori i que és el lector o la lectora i tinc molt clar que aquella persona vol llegir els mateixos llibres que a mi m’agrada llegir, llavors intento ser coherent amb això, i trato de ser molt honest, no omplo pàgines per omplir pàgines, els meus llibres són bastant econòmics en llenguatge, de síntesis literària fins i tot. Sé que sóc molt intel·ligent, molt culte, un fantàstic escriptor, sé moltes coses de mi, però sé també que tot això són elements que tinc que posar al servei de la història que estic narrant, no per a que es vegi ‘què cult és, què intel·ligent és, què erudit és’, això em dóna la mesura que em permet dirigir-me a qualsevol lector.”
“A mi em fa por caure en la pesadesa i la incoherència. Em fa por convertir-me en algú que no controli la seva inteligencia. M’agrada la gent intel·ligent i divertida i m’horroritzen els pesats. M’agraden els escriptors amb els que puc parlar de literatura, com Vila-Matas, Chirbes o Belén Gopegui (en temps passats, diu, eren Antonia Dans, Mayra Owisiedo, Josefina Rodríguez), i fujo dels que només parlen de tirades, contractes i diners. Fujo també de la foscor a la literatura, d’aquesta tendència a escriure complicat i difícil, potser per no ser tan fàcil. Persegueixo la frescor, la credibilitat i la coherència, sobretot la coherència. I no tinguis cap dubte d’una cosa: és més fàcil imitar Faulkner que Arniches, per exemple, i està tirat omplir la narració de pistes falses, com fa Robbe-Griller, que em sembla detestable.”
“No escric per l’èxit o per la venta de llibres sinó per la necessitat vital d’aclarar els meus dubtes i arribar a tot tipus de públics. Intento alliberar les persones: busco la justicia, revelo la passió que ens porta a enamorar-nos d’un ésser humà o de l’entorn que ens fa lliures, però que també ens arriba a ofegar. També escric per sentir que m’enamoro. Per a mi la literatura és una bogeria permesa que et porta de viatge per altres vides. A més, a mi escriure no només em fa feliç sino que me diverteix, sobretot quan entro en contacte amb els meus lectors.”
“És veritat que l’impuls de la prosa és al ritme de la puntuació, a la música, que és molt important. Jo crec que el llenguatge per si mateix no és res, si no és contenidor de coses, però has de jugar amb aquest contenidor, com el distribueixes. El ritme d’un llibre és molt important, la seva respiració, la tensió. En llibres com ‘Crematorio’ o ‘En la orilla’, es busca, donat que el lector s’enfronta a coses que no li fan cap gracia, i que li parlen de si mateix d’una forma gens gratificant, que el lector no et deixi. ‘En la orilla’ és una llibre totalment centrífug, com un pop que vol tocar totes les coses. No vol ser un llibre de personatges sinó d’un temps. Em ve al cap la trilogia de John Dos Passos (‘USA’), o ‘Manhattan Transfer’. Això vol dir que és un llibre que de la mateixa forma et parla de menjar com de l’oli, de les putes, de la crisi econòmica, de pederastia… Jo què sé, hi és tot. Es vol parlar de tot. Si a més de ser-hi tot i en un to que al lector no li fa gràcia, sobretot identificar-se amb algunes coses, la única forma que tens per tractar-ho és el ritme de la prosa, ficar-li en una túrmix de la que no pugui sortir…”
“Jo tinc a l’escriptura un sentit una mica fatalista i una mica somnàmbul. La primera cosa que escric sempre està escrita sota una situació un tant somnàmbula; no corregeixo immediatament, sinó per la nit. Després ve la inmensa tortura que tinc amb l’escriptura, i és que no acabo de tenir confiança en allò que vaig escriure. Per fi faig aquesta reflexió, que tantes vegades he mencionat: “Això és el que jo puc fer i no puc fer-ho millor”.
“Mira, els nadons finalment dormien la migdiada, volguessin o no, i llavors jo em posava a escriure. No estava pensant en ells. Estava pensant en mi. Potser haguessin estat més feliços si jo els hagués dedicat més temps i menys a la meva literatura, no ho sé. Però per a mi no era una opció, sentia que havia de lluitar per aquell espai propi on no era dona ni mare. Avui encara fujo a la mateixa butaca on desenvolupo la meva vida espiritual. Però, clar, ja no sóc jove. Un tema dur per artistes i escriptors és que els poders intel·lectuals o creatius es debiliten. Què fa algú llavors si no escriu? Jo no puc trobar la resposta”.
“La única funció de la literatura és mostrar els extrems als que podem arribar els éssers humans. Els lectors hem de sentir que els personatges són éssers reals, amb qui podem relacionar-nos, i que viuen vides vulnerables com les nostres. Els llibres están fets per recordar-nos qui som. La gran funció de la literatura és interrogar-nos, no donar respostes. L’escriptor acompanya als seus personatges pels incidents de la seva vida. D’altra banda, em sembla que una novel·la ha de ser una exploració en la conducta però també que ha de ser entretinguda. L’entreteniment és el cimbell pel qual acceptem el somni diürn que són les novel·les.”
“Com ha de ser una bona prosa? Penso que aquella a la que cada frase ha de respondre a la pregunta implícita a la frase anterior. Llavors tot s’encadena. Prenem una frase qualsevol, per exemple aquella famosa de Valery: “La marquesa va sortir a les cinc”. Allà hi ha preguntes implícites. Per què va sortir? A on anava? Per què a les cinc? Quan un escolleix una d’aquestes preguntes i les respon a la frase següent (“La marquesa va sortir a les cinc. Se’n va anar perquè no aguantava més la xerrada del seu marit”), aquella segona frase té també una pregunta o més d’una implícita, que la tercera frase ha de respondre. Això és el que fa que una prosa sigui bona.”
Castellano