Xerrada Beques d’escriptura Montserrat Roig – 13 de juny (19h)
Publicado en Solucions creatives el 09/06/2017 por Victor González – Se el primero en comentar
Barcelona Ciutat de la Literatura UNESCO, en el marc de les Beques d’escriptura Montserrat Roig, us convida a la xerrada durant la qual els 10 primers escriptors becats explicaran els projectes que han estat treballant els darrers dos mesos i discutiran aspectes de la creació literària lligats a l’espai i les condicions de treball.
Editors, agents literaris, escriptors aspirants a la convocatòria 2018 de les Beques, familiars i amics hi són convocats i esperats.
Comptarem amb: Victor Garcia Tur, Eduard Márquez, Daniel Ausente, Francesc Meseguer, Oriol Canosa, Pilar Romera, Violeta Kovacsics, Katherine Slusher Dickinson, Cristina Garcia Morales, Manuel Pérez Subirana
Moderarà: Marina Espasa
La sessió tindrà lloc el DIMARTS 13 DE JUNY A LES 19.00H A LA BIBLIOTECA DE SANT ANTONI-JOAN OLIVER (c/ Comte Borrell, 44-46, Barcelona)
Aforament limitat.
Cal inscripció prèvia a través:
d’aquest link,
per telèfon 933 161 000,
o de forma presencial a l’Institut de Cultura.
“Durant el primer mes o així d’escriptura d’un llibre, tracto que la part creativa de la ment es plasmi a la pàgina. Més endavant faig que aparegui la part analítica i tallo el treball en trossos de longituds apropiades, ho edito i ho poso (a cops) en la forma correcta. Cadascun troba la seva pròpia manera de fer les coses. Per descomptat, no em sento i planejo un llibre abans d’escriure-ho.
Hi ha una frase que utilitzo anomenada “La Vall Plena de Núvols”. Escriure una novel·la és com anar de viatge a través d’una vall. La vall està plena de boira, però es pot veure la punta d’un arbre aquí i la punta d’un altre allà. I, amb una mica de sort, es pot veure l’altre costat de la vall. Però no pots veure a través de la boira. No obstant això, et dirigeixes al primer arbre. En aquest punt d’un llibre, ja sé una mica com vull que comenci. Sé algunes coses que vull fer de camí. Crec saber com vull que acabi. Amb això és suficient. L’important és ara escriure tant com sigui possible. Si és necessari, escric el final bastant aviat en el procés. Ara, és molt possible que aquest final no sigui el final definitiu para quan acabi. Però sempre escric la que crec que serà la conclusió del llibre. És tot una tècnica, no per superar el bloqueig de l’escriptor, sinó per arribar a tenir 15.000 o 20.000 paraules de text en el meu haver. Quan tens aquest text, pots treballar en ell. Llavors comences a donar-te idees a tu mateix.”
“L’ànima dels contes de detectius no és la complexitat sinó la senzillesa. El secret pot ser complicat però ha de ser simple. Això també assenyala les històries de més qualitat. L’escriptor és aquí per explicar el misteri però no hauria d’haver d’explicar la pròpia explicació. Aquesta ha de parlar per si mateixa.”
“L’humor m’interessa com a vehicle, no com a meta. Crec que l’humor pot ser un mecanisme d’equilibri entre els aspectes solemnes i els aspectes còmics de la nostra existència, entre el terrible i l’absurd de la nostra vida, que està feta de tots aquests factors, en alternança, o fins i tot en revolt. Alguns dels meus humoristes preferits no es diuen Jardiel Poncela o Wodehouse, sinó Nabokov o Kafka, posem per cas. En qualsevol cas, l’humor té l’avantatge d’esquivar el risc del patetisme, àdhuc a risc de caure en la trivialitat, ja que dels perills no es lliura ningú. Al cap i a la fi, l’escriptura és una carrera d’obstacles.”
“Desconfio dels escriptors que no van començar fent versos. Leopoldo Marechal solia recordar que, per a Aristòtil, tots els gèneres de la literatura són gèneres de la poesia, i Ray Bradbury aconsella llegir tots els dies un poema abans de posar-se a escriure un conte o una novel·la. Tot escriptor veritable és essencialment un poeta. Ser poeta no significa escriure en vers, ni el pur acte mecànic de versificar garanteix la poesia.
“És l’època de viure la sexualitat sense el risc de l’embaràs, ja amb maduresa, amb saviesa, amb tota l’experiència i amb aquesta mescla entre l’emoció, el cap i el cos. Tot el que es construeix al voltant d’aquesta edat és molt negatiu, i per això volia escriure aquesta novel·la. En part perquè per a mi ha estat un procés bó. Jo m’he sentit extremadament enfortida, empoderada, i veig moltes dones a la meva al voltant que igualment se senten florint. Però ens copeja tota aquesta percepció social que a certa edat una dona es torna invisible.”
“La novel·la és abans de res un exercici de llibertat. És a dir que en literatura no hi ha gens inevitable. Jo puc fer la novel·la més diferent que es pugui imaginar, que no entri dins de cap gènere i que no se sembli a gens del que els altres han escrit. Aquesta és la meravellosa llibertat que et dóna ser novel·lista. Ara, que cada vegada hi hagi més similituds entre la novel·la negra i la novel·la històrica em sembla lògic, sobretot perquè la història, per desgràcia, ve a ser en gran part novel·la negra. I després, la novel·la negra, en explicar un crim, ha d’explicar un llarg procés històric, que moltes vegades es remunta al que una novel·la històrica explicaria. […]
“Cal escriure amb la porta tancada i reescriure amb la porta oberta. Dit d’una altra manera: al principi només escrius per a tu, però després surt fora. Quan ja tens clara la història i l’has explicat bé (almenys dins de les teves possibilitats), pertany a qualsevol persona que vulgui llegir-la. O criticar-la. Si tens molta sort (ara és una idea meva, no de John Gould, però crec que ell hauria subscrit el concepte), seran majoria els que prefereixin el primer al segon.”
“Si jo, que no tinc estudis i la meva única cultura ha estat la de devorar llibres (un al dia quan era nen, que a més llogava per 50 cèntims venent pa sec i diaris vells) ho he aconseguit, per què no pot aconseguir-ho una altra persona? Costa? Sí, val, però si no perseguim els somnis, què ens queda? Si vols ser mèdic saps que hi ha milers, però si vols ser astronauta saps que hi ha pocs. Però si t’obstines a ser-ho, has d’anar a per això. O això o un dia seràs un frustrat per no haver-ho intentat. La diferència és que abans ens van educar en la cultura de l’esforç, saber que si volies alguna cosa, t’anava a costar. Avui tot ha de ser ràpid, la fama, l’èxit, gravar un disc sense haver fet mil directes o aparèixer en un programa idiota de la tele pegant crits per tenir els teus cinc minuts efímers de glòria. Aquest no és el camí. En la meva Fundació dono cada any el Premi Internacional Jordi Serra i Fabra per a Joves menors de 18 anys. Aquest any s’han presentat 92 llibres, la majoria molt, molt bons. Aquests 92 nois i noies tenen un somni, i van a per ell. Ho aconseguiran tots? No. Però si no lluiten per aquest somni, i ser escriptor és alguna cosa molt poderosa com a motivació, els hi passarà com a mí quan em deien que ni anava a aconseguir-ho: em faltava l’aire, la vida.”
Castellano