Jean Eyre, Charlotte Brontë
Jean Eyre és, segurament, la millor novel•la de Charlotte Brontë. Si més no, fou la novel•la que va fer-la famosa, o, millor dit, que va fer famós a Currier Bell, el pseudònim de Charlotte Brontë.
Revisar els clàssics, rellegir-los o llegir-los de bell nou és, en tots tres casos, un exercici – que potser hauria de ser obligatori – molt saludable. Avui, acostumats com estem a llegir novel•les que han deixat enrere el respecte per l’argument – sovint considerat restrictiu- convé de tant en tant tornar als autors que construïen històries basades en un fil argumental clau, per on passava, com si es tractés alhora de filtre i de columna vertebral, la sensibilitat de l’autor, la seva concepció del món, i de passada, els temes de discussió de l’època que preocupaven autors i lectors.
Jean Eyre és una novel•la romàntica, podríem classificar-la així, no tant perquè tracta d’una dona enamorada, sinó perquè tracta d’una dona que, tot i estar molt enamorada, no donarà prioritat a la passió ni a l’objecte del seu amor si no és que es tracta d’amor vertader, i sobre tot si aquest amor va en detriment del respecte cap a ella mateixa. L’amor del que parla Jean Eyre, la protagonista de la novel•la homònima, transcendeix les expectatives de l’època pel que fa al matrimoni, deixant clar que qualsevol que sigui la forma d’aquest sentiment, ha d’anar desproveïda d’interessos materials. Hem de recordar que aquesta tesi la postula en un moment on la participació femenina en la societat civil d’anglaterra es limitava, amb sort, a les cuines, a les festes de l’alta societat o als afers familiars al marge de l’economia.
Jean Eyre fou un llibre controvertit que narrava les experiències d’una jove institutriu a la recerca de la independència moral i econòmica de la família i, és clar, dels homes. Aquesta primera pinzellada al voltant de l’emancipació femenina, encara que tímida, va costar a Charlotte Bronte i al seu pseudònim, Currier Bell, alguns adjectius qualificatius no gens agradables. No obstant això, la novel•la, bastida sobre un argument sòlid i ric d’imaginari personal i col•lectiu, va ésser tot un èxit.
Charlotte Brontë construeix, amb Jean Eyre, una història inquietant amb elements gòtics – la descripció de la casa de Thornfield o el secret monstruós que s’amaga a l’àtic- i elements de l’ideal romàntic – desinterès en allò material, enardiment de la independència moral i intel•lectual- i petites pinzellades del primer feminisme – la independència emocional del pare, del marit o de l’amant, la capacitat i el dret de les dones a viure una vida plena en solitud, o el dret de les dones a ser reconegudes en tasques intel•lectuals -.
Aquesta és una síntesi d’allò que crida més l’atenció en la novel•la Jean Eyre, però és clar, hi ha molts altres aspectes que fan que la lectura d’aquesta peça sigui tan recomanable: l’observació de la natura i la seva simbologia, les diferències socials i culturals entre el sud i el nord d’Anglaterra, les diferències de classe, ranc i posició social i una veu que s’expressa mitjançant una prosa fluida i captivadora rica en el lèxic i en els artificis i artefactes d’un bon escriptor que atrapa el lector des de la primera plana.
// Júlia Canosa és professora del curs d’Introducció a la Narrativa del Laboratori d’Escriptura.
Català