Solucions creatives: Escriure el que no és agradable / Anthony Burgess
Publicado en Solucions creatives el 28/04/2017 por Victor González – Se el primero en comentar
“Desafortunadament, massa gent que hauria de saber més sobre el tema, exagera els seus sabers sobre una matèria que afecta la seva capacitat de fer judicis purament literaris. No m’agrada sobre el que escriu el senyor Burroughs; ni a mi m’agrada sobre el que normalment escric jo mateix: el contingut de la meva Taronja Mecànica em donava nàusees. No hi ha gens de suculent en el treball del Sr. Burroughs quan refina el seu cru material i ho converteix en art. La vida és, desafortunadament, vida. Fora de la vida hem d’escollir, per a la nostra escriptura, la qual cosa més ens estimularà per escriure bé. “Tot el que viu és sagrat”, pot ser que això no sigui moralment cert, però és cert en la matèria de literatura. Per l’amor de Déu, deixem la moral als moralistes i seguim amb el treball d’aprendre a avaluar l’art com a art.”
Si estàs interessat/da en l’escriptura, no dubtis a informar-te del nostre curs de Narrativa.
“Per a què s’escriu? S’escriu per llançar a l’aire noves preguntes, per interrompre les afirmacions alienes, per tractar d’entendre millor el que no està tan clar com diuen. Per distanciar-se de la realitat, mirar-la com un espectador i convèncer-se que res és el que sembla. Un escriptor, encara que hagi albirat la inconsistència de la seva aportació personal i fins i tot l’augment de caos que pot suposar, escriu malgrat tot. Per què? Perquè creu que el que ell va a dir no ho ha dit ningú encara des d’aquest punt de vista. Pot prendre’s com un vici, com una arrogància o com una defensa, que de tot tindrà.”
I. No busquin ser originals. El ser diferent és inevitable quan un no es preocupa de ser-ho.
“Cada vegada que explicava la història, el Rata tenia tendència a parar-se de tant en tant, interrompent la seva narració, per a insertar petits aclariments o comentaris d’anàlisis i opinions personals. Era una mala costum, deia Mitchell Sanders, perquè el que importa és el material en brut, la sustancia en si, i no has d’impedir que flueixi lliurement amb les teves intervencions fora de lloc. El que has de fer, deia Sanders, és confiar en la teva pròpia història. Treu-te del mig i deixa que s’expliqui sola. Però el Rata Kiley no podia evitar-ho. Volia ver evidents fins els més lleus matisos del seu significat.”
“Estic segura que ja ho he dit abans, però ho diré un altre cop; hi ha un petit problema entre crítics i escriptors. Un escriptor s’enamora amb una idea i es deixa emportar per ella. Un crític mira el producte final i ignora l’impuls que va portar a escriure-ho, que no té res a veure amb el tipus de pensament atemperats que s’han tingut sobre allò. Si tu pots imaginar el delicat plaer sagnant de tenir una idea i agafar-la! És un dels grans plaers de la meva vida. Déu meu, una idea!”
“El novel·lista haurà d’entendre que l’única realitat que li correspon és la seva novel·la, i que la seva responsabilitat fundamental es finca en ella. Tot el que ha viscut, els conflictes personals, les preocupacions socials, els bons amors i els dolents, les lectures i, per suposat, els somnis, hauran de confluir en ella, posat que la novel·la és una esponja que desitjarà absorbir-ho tot. El narrador cuidarà d’alimentar-la i enfortir-la, impedint qualsevol propensió a la obesitat”.
“La meva conducta de lector, tant a la meva joventut com a l’actualitat, és profundament humil. És a dir, et semblarà potser ingenu y tonto, però quan obro un llibre l’obro com puc obrir un paquet de xocolata, o entrar al cine, o arribar per primer cop al llit d’una dona que desitjo; és a dir, és una sensació d’esperança, de felicitat anticipada, de que tot serà bell, de que tot serà preciós.”
“Crec que va ser la idea que, com escriptora, pases la teva vida sencera sent una observadora per després intentar recordar tot el que has observat, i fins i tot pots arribar a pensar un cop t’has fet més gran – o ets gran, com jo – que t’has perdut el ser una persona normal. T’has perdut totes les coses que possiblement la majoria de les persones han passat la seva vida fent… I llavors penso que vaig fer un pacte sobre el que anava a fer: la ruta de la persona normal… Però vaig demostrar no tenir molt de talent al fer-ho, perquè al cap de poc temps, vaig a començar a escriure un altre cop.”
“La meva actitud sobre la puntuació és que hauria de ser el més convencional possible. El joc de golf perdria molt si els pals de croquet i els tacs de billar fossin admesos al camp. Hauries de ser capaç de demostrar que ho pots fer millor que ningú amb les eines bàsiques abans de prendre’t la llicència d’afegir les teves pròpies millores.”
“No hi ha cap raó per la qual la prosa no hagi de ser poètica, sempre que la poesia que contingui sigui assimilada pel mitjà i que el seus ritmes segueixin l’estructura de la prosa i no del vers. El que ha desacreditat a l’escriptura exquisita és la poesia indisciplinada, indigerida, no assimilada, molts cops en vers blanc inconscient i que no guarda relació alguna amb la construcció, si n’hi ha, del llibre.”
Castellano