La ficció de Barcelona!

Barcelona, un plató imaginari o un plató real? Ja fou sonada, a través de l’esbombament a tort i a dret, l’aparició de Barcelona a la pel·lícula del nostre apreciat Woody Allen, com a mínim per la desubicació cultural que carregava la cinta. Però als catalans sembla que ens agraden les seves pel·lícules i el seguim sense recança, ens presenti com flamencs o ens tracti d’histèrics. L’Allen duu una vida de cine, viu com un personatge de ficció -o si més no ens ho sembla- i els barcelonins i la trendy-Barcelona el seguim fidels: fins i tot aconsegueix fer-nos pagar per entrar al Palau de la Música i tocar-nos el clarinet! Aprofitant que som al Palau, sota el seu sostre meravellós que ens proporciona més satisfaccions que molts dels concerts de música contemporània que podem premetre’ns de tant en tant, no creieu que, tal i com sona la flauta, Barcelona és ara com ara una musa inspiradora de les millors novel·les policíaques? Stieg Larsson, si fos viu, no hauria dedicat un capítol aquesta ciutat corrupta, prostituïda i amb complexe d’incívica? Si obriu els diaris de l’edició d’aquest matí, quants personatges reals són personatges de ficció en potència? I qui seria el vostre protagonista? Ja m’ho deia el meu avi: Barcelona és bona si la bossa sona. A la ciutat comtal tot passa per la música que fan les monedes quan dringuen. Aquests personatges mafiosos, com els seus homòlegs en la ficció, pensaven que tots els seus concerts monetaris serien acústics, és a dir, unplugged, sense cables, sense lectors?

// Júlia Canosa és professora del Curs d’Introducció a la Narrativa del Laboratorio de Escritura

Deja un comentario

*