Solucions creatives: El poder de la literatura / Mario Vargas Llosa
Publicado en Solucions creatives el 19/05/2017 por Victor González – Se el primero en comentar
“[La literatura] ha anat traient a l’home d’aquest estat primitiu gairebé animal, va anar portant-ho a canviar, a millorar, a créixer. Una sortida esporàdica de la vida quotidiana i una comprovació inevitable que el món que inventem és millor, més coherent i més comprensible que el món en què vivim. Per això quan tornem al món real d’una bona lectura, d’una bona història, sentim de vegades, sense saber-ho, un malestar i una decepció; sentim que el món real està mal fet, que és imperfecte, que el món real no és capaç de satisfer tot el que hi ha en nosaltres d’apetits, anhels i ambicions.”
Si et crida l’escriptura, no dubtis a fer un cop d’ull als nostres cursos de Narrativa.
“-Quin és, en el teu cas, el punt de partida d’un llibre?
1. Quan encara ets nen, assegura’t de llegir molts llibres. Passa més temps llegint que fent qualsevol altra cosa.
“(La poesia) És un desafiament. És avorrida, de vegades. És exasperant. És impossible. És una benedicció. La destresa, la dificultat de crear un poema – correctament, adequadament, novament. Si no una altra cosa, és meravellós estar tan a prop de la màgia.”
“Quan em sento a escriure, no em dic mi mateix “Vaig a escriure una obra d’art”, escric per que hi ha una mentida que vull exposar, algun fet del qual vull cridar l’atenció i la meva principal preocupació és ser escoltat. Però no podria escriure un llibre o un llarg article per a una revista si no fos també una experiència estètica. (…) No sóc capaç, i no vull abandonar per complet la visió del món que vaig adquirir de petit. Mentre visqui i estigui bé estimaré la prosa, estimaré la superfície de la Terra, seguiré traient plaer en objectes sòlids i en les sobres de la informació inútil. És impossible reprimir aquesta part de mi mateix.”
“El que fa atractiu a l’heroi és la seva fluïdesa. És a dir, el trànsit des del que aquest ésser creu ser cap a l’ésser que vol ser. Per tant, un personatge és sempre un projecte. El que ell és ve també determinat per la manera com ho veuen els altres personatges. En la novel·la contemporània un personatge és una relació. El personatge no ha de preexistir a la novel·la. Són els actes els que ho modelen, les opcions que pren. L’ideal és que el personatge entri lleument en la nostra existència i que ens anunciï que espera un canvi, per ventura de tal magnitud, que ens porti amb ell cap a una metamorfosi. També és possible que l’heroi es mantingui en les seves posicions i sigui deteriorat per la realitat canviant. (…) Això defineix el seu caràcter: és algú que està modelant-se en alguna cosa imprecisa. Un personatge és una cruïlla d’opcions. Els grans personatges de la literatura estan consumits per la sensació de que habiten en un misteri que han de revelar amb les seves accions. El que els defineix és el risc. Des d’allà aniran al fracàs, o a la glòria.
“No he escrit mai pensant que tingués res a dir, ni he escrit mai perquè somiés ser un escriptor. Vull dir: un escriptor que, més que escriure, el que vol és viure la vida “d’un escriptor que té coses a dir i un paper social que complir”. Escric perquè m’agrada escriure. M’agrada molt escriure. Jo diria que és el que més m’agrada fer. Si algun dia deixés d’escriure no seria, doncs, perquè no tingués res a dir sinó perquè escriure m’hauria deixat d’agradar.”
“Cada dia, rebo e-mails d’aspirants a escriptors sobre com convertir-se en escriptor, aquest és l’únic consell que puc donar: No escriguis solament per fer diners – mai faràs diners suficients. No escriguis solament per ser famós – mai et faràs suficientment famós. Fes regals per a la gent – treballa molt dur en fer aquests regals amb l’esperança que aquesta gent s’adonarà i els gaudirà. Possiblement s’adonaran del dur que has treballat, o potser no – però si no s’adonen, és frustrant, ho sé. Però això no canvia res, perquè la teva responsabilitat no és la gent a la qual li fas el regal, sinó el regal en si mateix.”
6- Digues el que vols dir: jo solia desesperar-me amb aquests professors, però ja no més. Ara entenc que tots aquests assajos i històries antigues amb els quals tènia que comparar el meu treball no eren magnífics per la seva edat o per ser exòtics, però per precisament el que els seus autors volien dir. Els meus professors volien que jo escrivís de forma adequada, sempre seleccionant les paraules mes efectives i enllaçant unes paraules amb altres sense ambigüitat, ni rigidesa, com a parts d’una màquina. Els meus professors no volien que jo em convertís en un cavaller anglès després de tot. Ells esperaven que fos entendible, i com a conseqüència entès. I allí es van anar els meus somnis de fer amb les paraules el que Pablo Picasso va fer amb pintures o com qualsevol ídol del jazz amb la música. Si trenco amb totes les regles de puntuació, tenir paraules que signifiquin el que jo vulgui i posar-les unes al costat de les altres sense regla alguna. Simplement ningú m’entendrà. Així que el teu millor, evita l’estil Picasso o l’estil jazz quan escriguis, si tens alguna cosa que dir i vols que s’entengui.
Castellano