Solucions creatives: Escriure per plaer / Quim Monzó
Publicado en Solucions creatives el 12/05/2017 por Victor González – Se el primero en comentar
“No he escrit mai pensant que tingués res a dir, ni he escrit mai perquè somiés ser un escriptor. Vull dir: un escriptor que, més que escriure, el que vol és viure la vida “d’un escriptor que té coses a dir i un paper social que complir”. Escric perquè m’agrada escriure. M’agrada molt escriure. Jo diria que és el que més m’agrada fer. Si algun dia deixés d’escriure no seria, doncs, perquè no tingués res a dir sinó perquè escriure m’hauria deixat d’agradar.”
Si a tu també t’agrada escriure, informa’t del nostre curs de Narrativa.
“Cada dia, rebo e-mails d’aspirants a escriptors sobre com convertir-se en escriptor, aquest és l’únic consell que puc donar: No escriguis solament per fer diners – mai faràs diners suficients. No escriguis solament per ser famós – mai et faràs suficientment famós. Fes regals per a la gent – treballa molt dur en fer aquests regals amb l’esperança que aquesta gent s’adonarà i els gaudirà. Possiblement s’adonaran del dur que has treballat, o potser no – però si no s’adonen, és frustrant, ho sé. Però això no canvia res, perquè la teva responsabilitat no és la gent a la qual li fas el regal, sinó el regal en si mateix.”
6- Digues el que vols dir: jo solia desesperar-me amb aquests professors, però ja no més. Ara entenc que tots aquests assajos i històries antigues amb els quals tènia que comparar el meu treball no eren magnífics per la seva edat o per ser exòtics, però per precisament el que els seus autors volien dir. Els meus professors volien que jo escrivís de forma adequada, sempre seleccionant les paraules mes efectives i enllaçant unes paraules amb altres sense ambigüitat, ni rigidesa, com a parts d’una màquina. Els meus professors no volien que jo em convertís en un cavaller anglès després de tot. Ells esperaven que fos entendible, i com a conseqüència entès. I allí es van anar els meus somnis de fer amb les paraules el que Pablo Picasso va fer amb pintures o com qualsevol ídol del jazz amb la música. Si trenco amb totes les regles de puntuació, tenir paraules que signifiquin el que jo vulgui i posar-les unes al costat de les altres sense regla alguna. Simplement ningú m’entendrà. Així que el teu millor, evita l’estil Picasso o l’estil jazz quan escriguis, si tens alguna cosa que dir i vols que s’entengui.
1- Troba un tema que et preocupi: troba un tema que et preocupi i del qual el teu cor sent que els altres també haurien de preocupar-se. És la teva preocupació genuïna, i no els teus jocs de paraules, la qual cosa farà que el teu estil sigui d’allò més atractiu i seductor. No t’urgeixo al fet que escriguis una novel·la – encara que no m’importaria si ho fessis – mentre sigui sobre alguna cosa que et preocupi de debò. Una petició al teu alcalde sobre el forat d’enfront de la teva casa o una carta d’amor per a la teva veïna és suficient.
“El que cal evitar és que la narració adquireixi un caràcter purament al·legòric. Sense relacionar-se amb cap temps, ha de poder viure des de si mateixa, i encara és bo que quedin en ella passatges foscos que ni tan sols l’autor és capaç d’aclarir. Aquests passatges són sovint, i jo he tingut experiència d’això, germens d’ulterior fecunditat.”
“Quan creem un relat de la nostra vida, por molt precisos que siguem, ficcionem. I quan fem ficció, por molt imaginatius que siguem, descrivim o documentem una realitat. Aquí hi ha una cosa una mica perversa. Perquè utilitzo la realitat per canviar coses, introduint aspectes que no somio meus.”
“Però, com diu Faulkner, escrivim sobre allò que coneixem. Amb els anys, la realitat esdevé simbòlica. Una de les coses que m’ha costat més a la vida és aprendre a escriure amb fredor, allò que deia Txèkhov, que en el moment d’escriure has de tenir el cor com si fos de marbre. Distanciar-se és un aprenentatge. L’escissió vida-literatura és difícil de viure-la. Poder viure per un cantó i escriure per l’altre. Suposo que calen anys d’aprenentatge per saber una mica què és la creació… I molt d’ofici.”
“És una lluita quan haig d’eliminar pàgines. Redueixo nou-centes pàgines a cent seixanta. Però m’encanta treure-les. Ho faig amb un plaer masoquista, però encara que treguis aquestes pàgines, en veritat no ho fas. Escriure no és com la pintura en la qual tu vas afegint, no és el que poses en el llenç el que el lector veu. Escriure és més com l’escultura en la qual tu vas traient, vas eliminant perquè el treball final es faci visible. Fins i tot les pàgines que treus, d’alguna forma romanen.
“Penso en el lector perquè els meus escrits són cartes d’amor a la recerca d’un destinatari. Em veig buscant a aquest lector acostant-me a ell. Però no em preocupa com interpretarà el que escric, i sé que cadascun d’ells farà una interpretació diferent. El meu objectiu és que el que escric sigui suficientment eloqüent perquè el lector construeixi el seu missatge.
“Una novel·la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària… tota una alquímia. Una novel·la és, també, un acte màgic. Reflecteix el que l’autor té dintre sense que quasi sàpiga la càrrega que porta de llast.”
Castellano